Annna

Una de les meves activitats preferides és "enganxar gent". Quedar-me mirant, des del metro, el bus, la finestra d'un bar o un racó d'on sigui, gent que no sap que està sent observada.

És fascinant sobretot si aconsegueixes que no se n'adonin que els mires. Si ho fan, però, he desenvolupat la destresa de fer-los sentir especials, de regalar-los un somriure de complicitat aprofitant el final del semàfor i l'arrencada sobtada del bus o, simplement, mirar de posar una cara que no els faci sentir incomodes.

La meva especialitat va des de mestresses de casa que fan el cigarro per la finestra del desè pis mentre miren com desperta la ciutat fins a gent que expressa a la cara silenciosa just el que pensa fent moure inconscientment les faccions de la cara.

De vegades, quan m'enxampen, si el que veig m'ha semblat emocionant, em donen ganes de tirar-los un petó o de baixar del bus i dir "vostè és conscient de que és algú especial?". Evidentment al cap de 2 o 3 revolucions amoroses de les meves, em tancarien a Sant Boi.

Tot això us ho explico perque estava mirant fotografíes per internet per inspirar-me i escriure alguna coseta i m'he trobat el fotolog de l'Andreu Buenafuente (Una altra persona que començaria a parlar-li i no acabaria mai). Una de les fotos ha despertat tot aquest post… i és que l'Andreu ha inmortalitzat en una foto un jove llegint a la barceloneta i, el més important, el noi jove ni se'n va adonar llavors, ni ho sap ara.

El jove desconegut que llegeix ha inspirat l'Andreu, m'ha inspirat a mi i ara està fent que això ho compartim amb tu, que llegeixes en aquest instant.

Veieu la xarxa d'emocions que podeu generar sense adonar-vos? Imagineu-vos intencionadament! Així que estiméu-vos molt… i que ruli !!! jajjajaja

Per cert, me n'alegro tant que el meu lavabo no tingui finestra! jajajjaj

[@more@]

Tweet

 El medi aquós té coses apassionants.

La natació, encara que pugui semblar mentida, m'ha aportat coses que no imaginava. Havia fet forces anys de natació al cole, però des de llavors ha plogut fins a desbordar la piscina més il·limitada.Necessitava continuar fent esport i una parestésia per petita escoliosi lumbar va fer la resta. El veredicte del metge va ser clar i concís: natació.

Mentre rememoro les sàvies lliçons del monitor del cole, el Miquel, a banda i banda del rectangle em trobo personatges de tot tipus i condicions.Però fins avui no havia descobert el magnetisme del nedador lila.

No tot ha vingut perquè el seu barret de silicona sigui del meu color predilecte. La seva esquena, ni massa fibrada ni poc curtida, ha despertat més predilecció en les meves retines que tota la gamma cromàtica junta.Cada piscina en que ell i 4 o 5 fitipaldis de piscina coberta més em donaven mil voltes, descobria una mica més de l'enigmàtic nedador violeta…

No semblava especialment guapo, però tenint en compte la pinta de camuflatge que portem tots (gorro de silicona, ulleres fosques de natació, taps a les orelles i, en el seu cas, una espècie de pinça al nas), és difícil apreciar res.

Al cap de poc he vist un follet tatuat en un lloc indefinit de la seva esquena. Els constants cops que et dóna l'aigua que prové dels cursets dels altres carrils no deixa veure. No era el típic tatuatge de follet del bosc dels abonats a Tàrrega (amb tot el carinyu, a mi m'agrada la fira de teatre i em cauen bé els hippies).

L'odiava pels avançaments i perquè em feia nedar a 4 mil revolucions, però l'aura de l'aigua que deixava enrera i la olor de colònia que es mantenia tot i el mullader em feien reconciliar-me amb la seva velocitat.

El punt còmic era la incomoditat de trobar-me'l al final del carril, els dos tapats fins a les orelles, però en banyador i, de cop, creuar les mirades amb la respiració accelerada com si vinguéssim de fer una altra cosa.

[@more@]

Tweet

Ahir mentre fèiem el ronso post-festa del dia anterior en un pub, vam divisar l'home més lleig del lloc. I no em trec del cap la idea de com deu condicionar tota la seva vida el fet de ser lleig.

És evident que un lleig ha de saber fer un sobreesforç per escapar de la seva condició de lleig. Aquest lleig no el feia: era lleig i gras i mal vestit. Descuidat, desgarbat, però sobretot i probablement com a causa i conseqüència de tot el que li genera ser lleig: insegur.

Mireu, tots tenim molt ben apresa la lliçó que diu que el que importa ho portem dins. També acostumem a aconsellar que cadascú potenciï el millor que té per difuminar els defectes a nivell físic. També coneixem tots el típic lleig amb morro que es veu que lliga molt.

Però quan et trobes un extrem, tot debat s'estimba contra les parets.

La primera reacció en veure'l aparèixer va ser riure (seria molt injust que no ho reconegués), però el que vaig veure després em va donar tanta llàstima que no va quedar més mofa per fer.

El noi lleig va aparèixer amb dos amics, també lletjos, però molt més integrats en aquesta espècie de mitja imaginària que tots anomenem "el montón". Pràcticament semblava que el noi lleig ajudava els dos amics que, orgullosos, veien com les noies del grup s’arremolinaven al seu voltant per evitar ballar a prop de l'òrbita del lleig, que semblava absort i aliè a tot plegat, per sort.Els dos amics van optar per presentar-lo a les noies. Dues d'elles es van mirar amb cara d'espant segons després de donar-li dos petons amb una velocitat que ni el coyote.

Però el pitjor va arribar amb l'acceleració de la música. Un dels amics va aconseguir triomfar-se una de les morenes, l'altre no, però semblava el més feliç del món sabent-se l'única possibilitat per les noies, en aquell moment. El lleig ballava intentant que algú o alguna cosa l'integrés en el grup. Molt predisposat i optimista.

Quan més ballava més evident es feia la seva inseguretat i més ridículs els seus moviments, que es desacompasàven a través del seu cos impossible. Tot i així, ell intentava amagar tot plegat amb una cara de convenciment impassible i una expressió que no deixava de vetllar per que es mostres un missatge facial de "m'ho estic passant molt bé".

La vida en la seva geografia prenía cada cop un caràcter d'injustícia més bèstia. És el que més em va impactar. Com deu haver de viure amb l'absoluta consciéncia de portar un inconvenient com a carcassa, un sanbenito que el persegueix i, sobretot, el precedeix.

A ningú semblàven quedar-li ganes de conéixer qui hi havia a dins, precisament perque l'exterior destilava complexes i inseguretat per tot arreu.

La seva condició de lleig l'ha arrossegat a tota la resta de condicions.

No em ve al cap què li diría, i mira que sempre és el primer que tinc clar en gairebé totes les situacions. Em supera la vessant dramàtica de la seva existéncia, encara que ja sé que podeu estar pensant que segur que no n'hi ha per tant.

Ja ho sé: Li diria…

"Estimat lleig,

Rebela't contra el que passa, lluita, corre, riu, parla…

Fes el que sigui, però intenta que siguin els demés els que se sentin per sota… per una vegada.

Ànim! "

Versión para los de Madrizzz http://annalgesia.blogspot.com/

[@more@]

Tweet

De vegades, com avui, em sembla que els escriptors escriuen coses que tenen massa poc a veure amb nosaltres, amb les nostres vides.

A la vegada, penso que si en algun moment de la meva vida estigués predisposada – segons una variant genético-emocional que m'acabo d'inventar – a escriure un succedani de best-seller; aquest dia seria avui. El moment seria ara (bon títol) jajjaja.

Escapada irresponsable a l'Fnac ( hauria d'haver anat a la piscina o a classe), pujar de manera novament irresponsable del 63… avui no hi ha res que encaixi. A qui se li acudeix seure d'esquenes quan s'agafa el bus a l’origen i hi ha lloc de sobres, ocupant dos llocs i provocant aversió en algunes iaies… Qui faria tot plegat només per amagar-se el full escrivint enmig de la carpeta oberta de la UB per evitar que algú descobreixi la grafia latent dels propis pensaments… tot plegat per acabar, minuts després, penjant el contingut del full en un blog d'internet.

Qui sinó jo, en un dia com aquest.

Un dia absurd que cau en el buit i fa prendre decisions irreverents per reduir una rutina imbatible.Com deia una nova companya de classe a les escales exteriors de la facultat de Psicologia (que són la meva 2ona casa): El tedio no debería existir ni en la literatura ni en el cine. Una cosa així es veu que havia llegit o vist.

Paro. La dona que ha segut al costat podria tenir massa bona òptica si s'ho proposés… i això només és per a mi i per a vosaltres.Els escriptors, en conclusió, haurien de pensar molt més en qui llegeix. És la segona vegada que torno de l'Fnac amb les mans buides.

[@more@]

Tweet

Abans de tornar a seure davant del pc li he fet un petó a distància dels típics al meu gos. M'ha mirat com qui et retorna la salutació, però fent l'expressió de "m'has enganxat pensant en no se qué i m'acabes de distreure".

Qui més qui menys – i més si té o ha tingut gossos – sap que aquests animalons parlen amb els ulls. Més d'un cop i més de dos, els amos (amb cara de badocs i la baba penjant) diem allò de "ben bé semblen persones" o "només els fa falta posar-se a parlar".

Però avui el Txuli (jo no li vaig posar aquest nom hortera al meu gos, que consti en acta), el mastí- pastor alemany que s'ha convertit en el 4rt fill de la família, no serà el protagonista (tot i que li dec).Avui la cara del Txuli i el patiment dels de casa és diu Daina.

Un veterinari incompetent va decidir retirar-li abans d'hora la medicació per la lismània i ara està extremadament greu.

La Daina (per mi, la Nonai) és la gossa de mon germà mitjà. La va trobar per la part pija de Sant Just mentre passejava el Txuli, ja feia temps que rondava famèlica, malalta i depressiva; és a dir, abandonada, per aquells carrers.Mon germà no va poder amb els teus ulls de xocolata, Nona, i et va fer pujar al seu cotxe. El Txuli et va olorar i va donar la seva aprovació.

Et vam portar al veterinari de sota casa i et van adoptar, en règim d'acolliment provisional, amb el nom de Kinder. Les ajudants del veterinari es turnàven per treure't a passejar pel barri, Nona, te'n recordes?.Vas tornar a menjar i posar-te guapa, però seguies tenint molta por de la gent. Signe inequívoc del maltractament que vas rebre abans de ser oblidada en 4 carrers.

Quan mon germà es va casar, vam dur la cunyada a veure't perquè se't quedessin. No vas intentar convèncer-la, Nonai. No com el Txuli, que se'm va tirar a sobre només veure'm. Tu havies après a conformar-te amb poca cosa.

En unes hores ja eres part de la família. Amb la teva felicitat va arribar la disbauxa, vas convertir el Txuli en un iaiu amb els teus bots, vas desafiar totes les races de gats que vas trobar-te i, sobretot, vam aconseguir ensenyar-te que hi havia molts humans bons.

M'he tornat a aixecar a estirar les cames i evitar que em sortissin les catarates del Niàgara pels ulls davant de tota la família i han arribat amb tu el meu germà i la seva dona.La setmana passada vas estar ingressada i avui et porten per tornar-hi, respires amb massa dificultat, Nona. Però el més impressionant és la teva cara de mala llet, els ulls d'ira continguda, la teva impotència. El Txuli seu i plora al teu costat. És al·lucinant.

Des d'aquí, Nonai, reina de les potes descarrilades, devoradora de pedretes, ulls del color de la cocacola, pinta de gata maula, mimosa però durilla, simpatia, xispa, vivesa… des d'un lloc que ni coneixen els teus amos, des d'una grafia que no entendríes, et demano que et quedis, que no et pugui un mosca verinosa, que has lluitat massa com per que aquest sigui el teu final.

No te'n vagis, Nona!

Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Qualsevol nit pot sortir el sol, Jaume Sisa.

[@more@]

Tweet

La veritat és que, tot i que no sempre ho digui, em fa molta ilusió que algunes persones em reclamin que fa dies que no penjo un post nou.

No hi ha un sol motiu, ni tan sols algun moti clar per la meva tardança, de vegades no sents que puguis dir res…

Suposo que em costa adaptar-me a aquest estat intermig: ni bé ni malament. Estic feliç però vaig cansada, molt cansada. I el cansament físic, moltes vegades, queda extrapolat al psicológic… com tantes altres coses.

Novament he trobat racons i sobretot persones i moments per Barcelona que m'ha sabut greu no poder captar per explicar-vos-les. Ja sé que porto fulls i llibretes a sobre i podria pendre notes, però mai trobo el moment. A més, de vegades em sembla que, tot i que ho fés, quan seiés a explicar-ho hauria caducat, ja no tindria la frescor del moment en que ho capto.

Com voleu que us expliqui la gràcia que em va fer veure el petó de comiat d'una parella que provocava una vermellor ascendent propera a l'ofec en la cara del noi, que semblava que s'anava a inflar com un globus aerostàtic, mentre ella mostrava una cara apassionadament impoluta.

Com podria dir-vos com és la lleu recompensa de creuar barcelona amb el 7, just a les 7 del matí!

Tampoc sé si podría copsar en paraules, tantes hores després, el somriure de l'alumne que sembla ser que vol alguna cosa amb mi, i les meves maniobres evasives perque jo també vull alguna cosa amb ell, i ara mateix fa por embarcar-se de nou en una història així…

En fi, us he trobat a faltar, això sí. Intentaré tornar aviat… i no deixar-me més la llibreta per estrenar.

Gràcies per  insistir,

Anna

[@more@]

Tweet

El llibre Dios vuelve en una Harley no és cap obra mestra, en el fons no et diu res que no sàpigues. El vaig llegir fa temps, moguda per una indirecta del meu germà, tot plegat va generar un post que ara buscaré i que potser us "adjunto".

Tot això em ve a la memória perque avui he pres la decisió d’acceptar una reducció d’horari que m’oferien a la feina. Jo malvisc treballant de 8a4, empalmant amb la classe de la facultat que és a partir de les 4 i mitja i sortint d’allà per anar a la piscina, dos o tres cops per setmana.

Tot plegant m’està fent perdre la carrera i moltíssimes hores de calma. Jo només volia reduir una hora, però un dels jefes va mirar per ell i va dir "ni tu ni jo"… Si vols reducció ha de ser de 9 a 6. Cosa que implica menys pasta.

La meva resposta ha estat demanar-me tots els díes de vacances que m’han concedit dels que em sobràven i l’acceptació de la reducció que m’imposava el "gran jefe".

Perque faig vida de 34 i en tinc deu menys, perque em dóna la gana seguir fent coses per mi ara que, per fi, em puc sentir orgullosa del que sóc. Que és ràpid de dir però costosíssim arribar a dir-ho.

Perque ens obsessionem amb les feines i deixem que ens xuclin, perque tinc ganes de créixer sense convertir-me en el típic "gilipollas" que fa el que s’espera que faci, del que parla l’Ismael en els seus discursillus.

A més, en tota aquesta remodelació hi ha la sana (esperem que no vana) esperança de reunir la constància que no trobo per escriure de veritat, per probar un altre cop de fer una história prou llarga com per ser presentada, per mirar d’intentar que escriure es converteixi en una espécie de modus vivendi alternatiu, i no en una destresa apalancada entre mals enreços en un altell del meu cap.

Estic contenta perque noto que en certa manera agafo les rendes d’algunes coses.

Perque trobo que cada cop l’Anna física s’hi assembla més a l’Anna psicológica. Crec que cada vegada m’assemblo una mica més a la persona que duc a dins.

Em sembla que sóc molt més coherent amb la persona que sóc… En definitiva, començo a tenir la fesomia de l’Anna que sempre he somiat que seria.

Com sempre, queda molt… però tinc molta més força.

Capricornio la llamé
es mi isla interior.
No me iría allí sin ti
ni jamás lo pensé.
En tu risa se oye el mar
no parece un mal lugar.

No mires más allá
no está en mitad del mar.
Corónate y serás
tu rey particular.

Capricornio de Duncan Dhu, al disc Piedras

[@more@]

Tweet

Si ho poguéssis escollir ara mateix no estaríes en aquest blog, o potser sí, perque de vegades no sé ben bé què penses.

De vegades és complicat escriure el que saps tan segur que se’t llegirà amb comptagotes, de vegades és millor explicar-se tòpics que parlar de coses que passen per dins. Però el més difícil de tot és trobar algú amb qui hagis parlat desde sempre així, encara que una mica més d’un temps cap aquí.

M’agradaria que aquest post fos una nota, perque ha nascut d’una idea molt senzilla i molt més clara: Voldria que sabéssis que és molt important saber que estàs tant bé.

… Ja saps que m’agrada "dirigir-me al lector".

[@more@]

Tweet

Viure en un poble, com gairebé tot a la vida, té avantatges i inconvenients. Jo vaig néixer al poble del costat, però només pel fet que el meu no té hospital. Hi porto tota la vida, després que els avis vinguessin a viure aquí i tinguessin la meva mare, ja no s’hi van moure.

Per això vaig sentir tantes vegades allò de "tot això eren camps".

Sant Just Desvern és un pot petit on hi ha barrejades moltes confitures. No només els jugadors del barça i els immigrants rics hi tenen cabuda, precisament aquesta part del poble és la que ens ha portat més etiquetes negatives i ens ha distanciat del que érem, convertint-nos en una ciutat-dormitori.

Hi ha 4 barris, només un és el dels rics, que són el nord, el sud, el barri centre i bellsoleig.

Jo visc al Barri Sud, el que queda entre Sant Joan i Sant Feliu, el que van omplir els immigrants d’Extremadura i Andalusia, on hi ha més bars per metre quadrat i es parla tranquil·lament com un charnego.

Però aquests dies són les festes de tardor, i tot el que una pugui renegar del seu poble (perquè esta fatal comunicat, perquè sempre queda lluny, perquè et coneix tothom…) marxa quan arriba Sant Just al carrer, les paradetes que munta la gent del poble a la part vella (una preciosa desconeguda per massa gent).

Aquest any que el clima acompanyava com mai, he descobert que trobava a faltar el poble (a casa meva, al fet d’anar a la part vella del Barri centre, encara li diem pujar al poble). On et trobes antics companys de l’EGB i l’institut, on has de fer el paripé amb algun veí pesat, on el teu cosí famós et dedica una mica més d’estona que a la cansaladera i li recorda que ets la filla de l’Antonio, on la teva ex-veïna et pot demanar que votis al Montilla només perquè és veí del poble i la seva dona la coneixes de vista, entre pans de pessic i arracades de botons.

Els meus "ex-companys" de la ràdio fan un joc de llançament de pinyols d’olives entre gegants, sardanes i tendetes de peruans. Aquella nena tan petita ja no ho és i intenta vendre mocadorets de ratlles de colors perquè marxa de viatge amb no se quina excusa.

Els 4 o 5 carrers costeruts son plens a vessar cap al migdia, el sol pica sense que faci calor, hi ha gairebé més somriures que persones, els gegants paren en sec davant la casa de l’anterior president de la colla, que va morir l’any passat… qui més qui menys es commou, alguns noten una pressió sobtada a la gola…

Quan et sorprenen sentiments lligats a portals i façanes, et sents d’on has viscut i tornes a casa amb un somriure estúpid, feia massa que no et deixàves veure pel teu poble.

Last night me and Kate we laid in bed
talking about getting out
Packing up our bags maybe heading south
I’m thirty-five we got a boy of our own now
Last night I sat him up behind the wheel and said son take a good look around
This is your hometown

My hometown Bruce Springsteen al Born in the USA, 1984

[@more@]

Tweet

Ara mateix no sabria què dir-vos. No tinc grans coses a explicar, però sí que puc dir que estic bastant millor; almenys més tranquil.la. He segut en aquell banc imaginari que us deia i he respirat fons. Ara em miro els camins dividir-se davant meu i penso: quan ho tingui clar, m’aixeco.

Avui he aprés a anar en moto i ara semblo una nena petita, m’ha encantat. L’anècdota no donaria més de sí, si no fós perqué, en baixar, m’he adonat que l’experiéncia tenia un símil molt fort amb la vida i amb la meva situació actual.

A la vida se li ha de donar gas perque les coses rutllin, però si t’excedeixes, t’arrossega massa lluny i perds el control. En algún moment havia oblidat que la maneta que controla la poténcia del gas la controlo jo.

Qui més qui menys oblida que porta les rendes. Oblido massa sovint que condueixo jo (la teva vida és teva…).

Com és habitual en mi, després d’unes quantes voltes sense el control de la Claramunt (la millor professora del món ), ja m’embalava i li preguntava com arrencaria de cop després dels semàfors, quan valia tal moto, per on s’entrava a la facultat… Corria massa.

- Anna, que encara et queda una mica per aprendre!- em deia rient.

També oblido que sóc molt jove (24) i que no puc aspirar a agafar els camins corrents, que no puc arrencar a còrrer esperant que la boira quedi enrera quan jo vulgui i no quan el temps canvii.

A més, en còrrer, oblido massa detalls del paissatge, massa gent al meu costat que em regala coses que em perdo, massa cares que no arribo a veure. I em dol sobretot haver-me perdut la oportunitat d’ajudar-te, ni tan sols m’havia adonat que estàves malament (encara que ja sé que no llegeixes aquest blog…).

Aquests díes m’he adonat també que he perdut el costum de ser carinyosa amb la gent, que busco abraçades i n’he deixat de donar, que em torno freda amb la pressa… i està clar que la moto no arrenca si no fas el gest de moure la clau…

Així que deixaré reposar la màquina i m’ompliré del combustible que necessito per respirar amb felicitat i facilitat… quantes pràctiques em queden!

Si el camino fuera suave y si el cielo más azul
miraría al horizonte siempre como miras tú.
Si pudiera ir más despacio sin tropiezos ni traspiés.
Si el camino fuera suave si no hubiera que correr.

Si no hubiera que correr, de Revólver, al disc homònim.

[@more@]

Tweet