http://annalgesia.blogspot.com/

Només em queda un post per acomiadar el bloc.cat que no acaba de funcionar, ja sabeu.

Em ve de gust montar un últim post aquí, però les mudances al nou blog m'han deixat exhausta

Aneu tafanejant i, sobretot, no em deixeu sense la vostra companyia, encara que us maregi amb trasllats.

Anna

[@more@]

Tweet

És a dir, hi ha intimitats que han de ser reservades, és clar, però hi ha coses que es reserven sense sentit, que s’amaguen malaltísament sense que hi hagi un perquè massa raonable.

 Són aquellas pequeñas cosas que, quan les confesses, tothom et mira com dient: et penses que no ho sabíem?. I tu somrius i mires a terra. Quan us vaig dir que l’Anna física s’assemblava cada cop més a l’Anna de dins, volia dir que m’he aprimat 12 quilos. No ha estat més difícil que suportar el temps en que volia fer-ho i no podia. M’ha sortit des de sempre de molt endins el fet d’amagar com era el meu físic en aquest blog, jo tampoc entenc perquè, però era el que em passava. De fet, quan vaig quedar amb alguns veïns bloggers era una de les coses que em feien passar-ho malament. Descobriran com estàs, pensava. Una de les majors avantatges de ser, per primer cop, una persona més o menys prima és que ja no has de viure amb el sentiment permanent de no ser-ho.L’obesitat m’acompanyava des de petita i havia esdevingut, des de sempre, un lastre que no sé si pot imaginar-se algú que no ho ha estat mai. Us semblarà una altra bogeria, però sempre havia pensat: com es deu sentir una persona prima? Vés quina cosa…  Encara em queda una miqueta, però ja m’hi he acostumat… Avui que he estat arreglant alguns enllaços i visitant alguns veïns que ho són des del principi, m’ha semblat que em devia i us devia un post així. Molt bones festes a totes i tots i, en especial, una abraçada de molt endins! 

Que ningú oblidi que això també és casa vostra.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Monòleg

I, entre reivindicacions, spam, propaganda i salutacions, he rebut un text alucinant:

La vida se debería vivir al revés
Se debería empezar muriendo y así ese trauma está superado.
Luego te despiertas en una residencia mejorando día a día.
Después te echan de la residencia porque estás bien y lo primero que haces
es cobrar tu pensión.
Luego en tu primer día de trabajo te dan un reloj de oro.
Trabajas 40 años hasta que seas bastante joven como para disfrutar del
retiro de la vida laboral.
Entonces vas de fiesta en fiesta, bebes, practicas el sexo y te preparas
para empezar a estudiar.
Luego empiezas el cole, jugando con tus amigos, sin ningún tipo de
obligación, hasta que seas bebé.
Y los últimos 9 meses te pasas flotando tranquilo. Con calefacción
central, room service etc...
Y al final abandonas este mundo en un orgasmo!

[@more@]

Tweet

 Com a blocaire invisible responsable que he estat i sóc, he llegit tots els posts de la Nur, del 1er a l’últim (és un exercici que recomano, s’hi dibuixa una evolució molt interessant de qualsevol persona)… crec que estic en condicions de presentar-vos la recepta definitiva. Sí, sí, he convertit la Nur en una recepta de cuina o, millor dit, he intentat respondre la pregunta: I si fos una recepta de cuina, com seria la Nur? 

Ingredients  

Mig post d’espontaneïtat

Gairebé tot un post de caràcter directe

Un polsim d’escriptura afable i senzilla

Molt de sol (preferentment d’El Masnou)

Reflexos del pati de lletres

Polsims de JV Foix

Paté de catalanisme

Pètals de flors (en ram o separades com a decoració)

Sal i sucre

Frases i imatges al gust 

Preparació La base és la manera d’escriure i la vivència personal. Com us he dit, cal preparar-les amb senzillesa, sense artificialitat, però de manera directa i sense complexos. Remogueu aquesta primera barreja de manera simpàtica. El gustos s’han d’anar preparant en un bol a part: comenceu per JVFoix, afegiu-li sol a ratjos, records del pati de lletres, sms, nebots que generin babositats, abelles mayas i pètals de flors. És molt important que cap de les dues barreges generi massa fum, que ja no es fuma. El paté de catalanisme es pot servir en aquest últim bol o en la barreja final, depenent de la importància que li volguem donar en el toc final del plat. La base ha anat bullint – fent xup xup – mentre removíem el bol. Ara ja podem unir les dues parts en una mateixa mescla que remourem fins que agafi textura de blog experimentat. Passada una bona estona de lectura, ja podem treure la barreja de Nur i deixar-la refredar fins que quedi a mode de pastís: semi-dolç, semi-salat. 

Suggerències de presentació à Pastís de Nur amb ossets de goma: “Un descans, un osset de goma, una frase, un osset de goma, un pensament, un osset de goma.” 

Frases al gust “Per sort, hi ha moltes altres persones que només amb una rialla fan que canviï el món”“Quin gran invent els sms: xerres amb algú sense fer cap soroll.”“M'exalta la primavera i m'enamora l'estiu. Odio la tardor i detesto l'hivern.” 

Consells saludables sobre el plat (què has de continuar fent…) 

Estimada Nur, crec que el teu blog ha de continuar reflectint l teu esperit crític barrejat amb la teva espontaneïtat, qüotidianitat i simpatia envers la lluita diària (aprimar-se, deixar de fumar…). Tot el teu blog m’ha donat imatge de contrast (d’aquí el plat dolç amb ingredients salats): contrast de coses que t’apropen a la nena que eres i d’altres que et fan replantejar el futur, receptes salades amb ossets de goma i xupa-xups i “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Des que ho vaig descobrir, m’ha il·lusionat molt la idea del Blocaire Invisible, però encara més en adonar-me de tot el que he après preparant-lo. He preparat això pensant en la il·lusió que jo mateixa tinc pensant el que serà el meu regal el dia 22; he fet el que creia que m’agradaria que em regalessin a mi si jo fos tu… Espero sincerament haver encertat, Nu. Per cert! El meu plat favorit són les “Patates a la importància” jajaja

[@more@]

Tweet

Vida i miracles de la taula del costat:El full comença a doblegar-se sense res escrit. Segueix fent-me molta vergonya escriure en un bar.

Em sento molt observada. Com en tants llocs i en tantes situacions, però he de fer l'esforç. Escriure és, també, un exercici de fe en una mateixa, un moment de calma física però de tempesta mental que reorganitza al seu pas l'ànim i l'ànima.Suposo que el més sensat és començar pels contes, ho trobo molt més realista que intentar crear coses molt més llargues. Almenys ahir un vers em va fer llevar del llit per no perdre'l, o per no perdre'm, perque la idea s'agafava a la meva memòria com els que, a les pel.lícules, són a punt de caure des de la part superior d'un gratacels.En fí, passen els minuts i res. Tantes coses que em vénen al cap normalment! Per la finestra només veig rodes, cames que van amunt i avall. Al costat els treballadors de l'escola del davant despotriquen de la feina i es barregen entre el soroll dels gots i el rumor d'altres converses rutinàries i descafeinades, amb sacarina.Estic cansada que tot sigui tan real. Aquesta és la frase, això és el que sento. No puc evitar somiar desperta a totes hores, no puc, em manté il.lusionada, però de vegades fa que et cansis de que la realitat s'hi assembli tan poc al que voldríes.

He trobat dues frases bones, juntem-les: Estic cansada que tot sigui tan real. Almenys ahir un vers em va fer llevar del llit per no perdre'l, o per no perdre'm.Encara que normalment (quan escric) em dóna la cruel sensació que tothom em mira, avui estic força més tranquil.la. Però l'home que tinc més a prop (un d'els treballadors de l'escola) em va mirant de tant en tant amb curiositat. I la veritat és que avui no em molesta, ni fred ni calor. La veritat és que m'adono que la ment em dicta totalment el que escric. Que m'estic dedicant a escriure el que penso: sense contes ni històries. No és tan estrany ni em sembla malament.

L'home curiós segueix exercint com a tal. Suposo que és professor (de l'escola) i l'emociona lleument veure una noia jove aturar-se en un bar a escriure en una llibreta diminuta, cansat dels seus alumnes desmotivats i fugidíssos.Emocionar-se lleument… m'agrada la imatge. No és curiositat que el subratllat que li he dedicat hagi sortit més ferm i gruixut que la resta. Gràcies senyor curiós. En realitat estem més de mitja vida lleument emocionats. O potser més aviat és un estat de supervivéncia de l'ànim. Novament una imatge tremenda.Ara se sent una dóna (companya de feina, de l'escola, de l'home curiós) que té una veu ruda, gruixuda, molesta. Una veu que taca, que esquitxa, que la desmereix. Però gràcies també, sra de la veu ruda.En canvi l'home curiós i la que sembla ser la seva nòvia (també professora, també companya de feina) ténen la veu més generosa, que els fa més guapus del que realment són. Ell és massa normal per ser atractiu, però ella té una bellesa callada i tèbia, que tot i el seu silenci, destaca harmónicament i dignifica l'ambient de la taula, on hi ha una clara supremacia de dones com la ruda. L'home curiós és l'únic home, però se sent cómode, sembla que li agradi escoltar-les (o escoltar en general) i mirar (si no de què tanta curiositat!). Gràcies taula del costat.Sembla mentida que el primer dia d'una llibreta es converteixi en una redacció sobre la vida i miracles de la taula del costat.

TOMA!!: Ja tenim títol.Poc s'ho pensen ells… en realitat és divertit. Ara riuen i espurneja la sorna dels comentaris.

Transcripció gairebé idèntica d'una llibreta petita comprada en un basar xinès d'aprop d'un bar amb un ambient molt més lleig que el de la imatge. 

[@more@]

Tweet

És emocionant que l'Ismael Serrano dóni una conferéncia a Barcelona i em deixi fer-li preguntes i em demani que li torni a enviar un conte meu que finalment no ha rebut.

Encara ho és més que la conferéncia es faci a l'escola d'escriptors i jo me n'adoni que hi ha coses que no passen per casualitat.

És molt bonic adonar-se que hi ha gent disposada a fer-te continuar. És desbordadament encoratjador veure que hi ha persones que creuen en tu.

… ho és tant, que aquest post queda "post-posat" a un moment de més calma, per explicar-ho millor.

[@more@]

Tweet

Sembla que sí, que fa fred i sol. A mí el fred m'agrada, els núvols els prefereixo al sol, però la veritat és que la combinació de fred i sol és molt agradable. En certa manera fa somiar en que pot nevar. Per mi la neu és la màxima expressió de pau, potser per l'injecció brutal de cultura nadalenca que tots portem a sobre, ens agradi o no.

Em fa molta mandra reconéixer-ho però no estic bé. Ha estat de cop, sense motiu aparent. Me n'he adonat aquests últims díes perque he vist que no tenia ganes de sortir enlloc, i us asseguro que no és el més normal en mi…

I no és el fred, per si hi ha qui s'aventura a trobar-li un fil psicoanalític al post i busca en les primeres frases una analogia… Però tampoc sé què és.

Com passa en altres moments i per altres coses, no sé si la solució és "fer-me cas" i tancar-me a casa o obligar-me a sortir.

Em costa fins i tot creure que estigui escribint això.

En fi, molts bons díes a tots!

Volvía a despertar
y empezaba el periódico
como tantos -por detrás.
Vio y sintió la noche
del planeta y su desastre,
tuvo miedo y decidió
no salir a la calle.

Aún sigue dormido.
Pasaron los inviernos
y aún sigue escondido,
esperando que tu abrazo
le inocule la vacuna
y elimine el virus del miedo
y su locura.

El virus del miedo d'Ismael Serrano a Naves ardiendo más allá de Orión, 2005.

La transformació de Nicole Kidman per ser Virginia Woolf a "Las horas"

[@more@]

Tweet

Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!

Resultat: Los miembros de las clases alta y media que se sentían en peligro trataban normalmente de encontrar un buen escondite, se vestían como obreros para poder salir de Madrid o se refugiaban en las embajadas que, a principios de 1937, daban cobijo a unas 8.500 personas.

Anthony Beevor, La guerra civil española, Ed. Crítica, del 2005

Observacions: Volíeu el que tingués més a prop, tot i que possiblement no el llegeixi mai i no sigui ni meu, no? Pos ale!

Curiositats sobre el llibre: Doncs mireu, la curiositat que envolta aquest llibre -o totxo, segons es miri- és la seva tambè curiosa utilitat: Serveix per tenir la pantalla del pc a l'alçada dels ulls. Quan vam comprar l'ordinador nou, vaig decidir que no sería cap perill deixar que mon germà anés sol a comprar-lo, però en veure les dimensions (petiteta) de la pantalla plana vaig veure que m'havia precipitat. El llibre, per tant, és de mun germà, que és historiador. Això sí, és molt acutal i em va dir que era molt bó.

Seguim el joc: Qui llegeixi això i li faci gràcia, ale, copiar i pegar

[@more@]

Tweet

Una de les múltiples variants d'espirals de pensament poc útil que m'ha rondat pel cap ha estat el que escriuria ara.

He pensat en un article d'agraïment a Joan Barril pel re-descobriment de la seva prosa, en un escrit explicant que una de les coses que més m'agraden en aquest món és aplaudir els actors al teatre després d'una bona obra (he tingut ocasió de fer-ho amb "El métode Gronhölm"), en fi, un llarg etcétera.

Després he anat a comprar els suplements dels diaris dels diumenges (Segons la peli "Cosas que hacen que la vida valga la pena", aquests suplements són una d'aquestes "cosas" i jo ho subscric) i he vist un article al final amb el nom "¿Porqué vivir?" que demanava a crits, amb aquest títol, que me'l mirés a fons.

El primer que m'ha passat pel cap en veure el títol ha estat "¿Y porque no, oiga?" (al més pur estil Joan Pera).

L'article tractava del 70è aniversari de la publicació d'"El hombre en busca de sentido" del doctor que va viure l'horror d'Auschwitz, Viktor Frankl.

Curiosament, el seu nom s'assembla al d'Anna Frank, una altra resilient famosa per una oda a la vida semblant a la de Frankl.

Els resilients són aquells que superen adversitats terribles i són capaços de transformar el seu patiment en aprenentatge i el seu dolor passat en una futura empenta que dóna un sentit inmens a la seva vida.

L'any passat el meu germà gran en va regalar el llibre de Viktor Frankl i el vaig abandonar, per variar, a la mitat. Avui és a sobre de la motxilla que he portar a sobre demà al matí, aquest cop l'acabo.

L'article era força bó, i entre línies s'hi llegia que en general estem carregats de punyetes i que hem d'aprofitar la vida que se'ns otorga sense somicar tant. Al final, però, s'hi llegia: " Álex Rovira Celma es profesor de Esade, conferenciante y escritor".

M'ha canviat la cara, si heu vist  "El métode Gronhölm" sabreu que se'n riuen dels esades, així que no deixava de ser curiós.

La resta de l'esmorzar l'he dedicat a rumiar com deu ser això de ser conferenciante de professió.

[@more@]

Tweet