Hi ha coses que em costa explicar aquí i que, tot i així, penso que vull fer-ho. És estrany però d’alguna manera em sento de deute amb molta gent que he conegut aquí. Descobrir els blogs ha estat una de les coses més importants de la meva vida, encara que pugui sembla molt fifis.Em sembla que no és coherent, doncs, amagar segons què. Sobretot perquè són coses que no haurien de ser amagades.
És a dir, hi ha intimitats que han de ser reservades, és clar, però hi ha coses que es reserven sense sentit, que s’amaguen malaltísament sense que hi hagi un perquè massa raonable.
Són aquellas pequeñas cosas que, quan les confesses, tothom et mira com dient: et penses que no ho sabíem?. I tu somrius i mires a terra. Quan us vaig dir que l’Anna física s’assemblava cada cop més a l’Anna de dins, volia dir que m’he aprimat 12 quilos. No ha estat més difícil que suportar el temps en que volia fer-ho i no podia. M’ha sortit des de sempre de molt endins el fet d’amagar com era el meu físic en aquest blog, jo tampoc entenc perquè, però era el que em passava. De fet, quan vaig quedar amb alguns veïns bloggers era una de les coses que em feien passar-ho malament. Descobriran com estàs, pensava. Una de les majors avantatges de ser, per primer cop, una persona més o menys prima és que ja no has de viure amb el sentiment permanent de no ser-ho.L’obesitat m’acompanyava des de petita i havia esdevingut, des de sempre, un lastre que no sé si pot imaginar-se algú que no ho ha estat mai. Us semblarà una altra bogeria, però sempre havia pensat: com es deu sentir una persona prima? Vés quina cosa… 
Encara em queda una miqueta, però ja m’hi he acostumat… Avui que he estat arreglant alguns enllaços i visitant alguns veïns que ho són des del principi, m’ha semblat que em devia i us devia un post així. Molt bones festes a totes i tots i, en especial, una abraçada de molt endins!
Que ningú oblidi que això també és casa vostra.
[@more@]
“About my self”; això ho cantava l’Eric Carmen. La peli de la Brigite Jones no l’he vist, però si he llegit el llibre i em sembla que la moraleja>/i> final és la mateixa que tu dius: sigues com ets i no canviïs, que la gent t’aprecia per com ets mostres per dins, no per fora. Bon Nadal d’un nou vingut en això dels blocs!
difícil opinar si no hi has estat, clar.
D’altra banda, la sensació és que si quelcom et fa sentir millor i no caus en cap excés, no té perqué ser dolent.
Jo personalment, no he perdut gaire pes, l’he recol.locat, curiós el cos humà… A mi també em fa sentir millor.
Sigues com hagis de ser!
Caram, Annna, moltes gràcies. Sense saber-ho has encertat en la tria del vídeo: un altre regal de la meva blocaire invisible
He vist tants cops aquesta escena i he sentit tants cops aquesta boníssima cançó, que no podria comptar-los. M’hi he sentit tan identificada en certs moments!
Pel que fa al teu post, jo estic patint el procés contrari: tot i que fa anys també havia estat grassoneta, ara fa temps que més aviat era prima (bé, normaleta, sense extrems) que no pas grassa. Ara estic adquirint pes des que he deixat de fumar i em sorprenen moltes coses que fins ara ni havia notat que passaven: tema talles de la roba, haver de fer dieta, etc.
Quan passin aquestes festes, el meu propòsit serà perdre 10 quilos i ja veurem si aconsegueixo fer dieta durant més d’una setmana. L’important,de moment, és que he deixat de fumar. No visc el sobrepès amb especial preocupació, potser perquè penso que és temporal, però ja veurem com van les coses.
Gràcies també per compartir aquestes paraules, Annna
Bones festes, Anna,
veuràs que he canviat l’adreça del blog, el blocat no anava massa bé.
Petonets a la família.